Joventut Socialista de Catalunya

Què esperar de l’inesperat

El Regne Unit es prepara per a un dels moments que definiran el seu futur els propers 50 anys.

Aquest darrer any he pogut formar part del dia a dia de la vida londinenca com a estudiant de postgrau al King’s College, el que m’ha permès conèixer des de la polièdrica vista que ofereix la capital britànica un procés que en breus arriba al seu final.

El referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit a la Unió Europea és probablement el repte polític més rellevant que afronta el vell continent en molt de temps. Si fins fa poc es respirava certa calma amb enquestes poc afavoridores per l’anomenat “Brexit”, avui aquest sembla una possibilitat més real que fictícia.
Un gir inesperat dels esdeveniments de conseqüències més que previsibles.

Tal i com deia, aquest any he conviscut a una residència d’estudiants amb 8 companyes. Les meves 8 infermeres són un curiós mirall de la societat britànica: tres votaran sortir de la UE, tres votaran continuar-hi, i dues estan indecises. No obstant, totes coincideixen en que la falta d’informació sobre les conseqüències d’una o altre decisió és una fallida democràtica.

El referèndum no es pot entendre de forma independent a dues situacions. La primera és una crisi dins el Partit Conservador amb una punyent batalla entre l’ala més moderada que representa el Primer Ministre David Cameron, i l’ala més radical liderada per l’ex Alcalde de Londres Boris Johnson amb l’objectiu d’intentar recuperar vots fugats a l’antieuropeu UKIP. La segona, una indigestió del final de l’Imperi Britànic i la emergència de la UE com a actor central a la política internacional, percebuda pels britànics com “ la dictadura de Brussel·les”.

A la vegada, això provoca una doble ruptura social: rural-urbana i generacional. Els joves, nascuts ja a una Anglaterra europea, tenen interioritzats els valors fundacionals de la UE i la donen per feta, indiscutible. En canvi, les generacions anteriors encara senten nostàlgia d’aquella Anglaterra imperial que dominava l’escena mundial. De la mateixa manera, lluny de les fronteres urbanes, la població rural tem a la immigració com a acaparadors de llocs de treball i abusadors dels seus serveis públics essencials.

Un amic meu economista ho defineix prou bé: “si el que t’importa és la economia, votes remain. Si el que t’importa és la immigració, votes leave. És qüestió de prioritats.” No obstant, no és casual que la majoria de partits, institucions, organitzacions, mitjans de comunicació (no sensacionalistes) i empreses estiguin a favor de romandre dins la UE.

En termes econòmics, estan en risc un de cada deu llocs de treball, les transaccions financeres de la City, i el soci comercial més gran del país. Però la idea d’Europa és quelcom més que la cooperació econòmica. Es tracta d’un projecte de solidaritat que va més enllà dels 28 estats membres. Europa és germanor, és pau i és prosperitat. És la idea de que els estats sobirans, cooperant, poden ser més efectius en proporcionar benestar.

És més, els reptes als que ens enfrontem globalment, com el canvi climàtic, el terrorisme o la desigualtat posen de manifest que la via per abordar-los és un major grau de cooperació, no un “campi que pugui”. París i Brussel•les ens recorden que la coordinació policial i de seguretat ja és suficientment difícil sota el paraigües comú de la UE. Desgraciadament, aquests dies Orlando ens assenyala que no estaríem en millors condicions amb la total independència i sobirania de la que gaudeixen els Estats Units, tal i com molts clamen.

És cert que hi ha moments en que aquesta Unió Europea ens avergonyeix a tots: el tracte a Grècia, les polítiques respecte els refugiats, o la incapacitat de donar resposta als moviments d’extrema dreta (antieuropeus, per cert). Però la solució no és donar l’esquena al projecte europeu, sinó profunditzar en ell i sobretot, reformar-lo. L’ex Primer Ministre Gordon Brown ha irromput a la campanya amb un dels lemes més poderosos i claus: lead, not leave Europe (liderar, no abandonar Europa) en un intent de mobilitzar un electorat d’entrada reticent a participar.

Si finalment el Regne Unit surt de la UE, serà interessant veure com es gestiona que els nuclis urbans votin remain i el camp voti leave. Veure com a Escòcia guanya el romandre dins la UE, donant-li més ales al projecte independentista. Veure com reaccionen els socis europeus, i els socis de la UE davant la marxa d’un dels seus principals components. Desafortunadament, el més important serà que si el Brexit es fa realitat, serà un cop mortal a un projecte col·lectiu que el que avui necessita és un cop revitalitzador i nous lideratges compartits.

Enric López Jurado

Secretari de Política Internacional de la JSC